Sensing, situated, measurable bodies. Anaisa Franco’s creative universe

Zero: introduction

Dues escultures en forma de caps transparents, suspeses, dialogant. Màquines sensibles als qui les rodegem intercanvien records, i ens permeten sumar-nos a aquest diàleg a través de les nostres pròpies memòries enviades per Bluetooth, en format de narracions i audiovisuals, que elles saben emmagatzemar i expressar. Connected Memories (2008) és la primera obra d’Anaisa Franco amb la qual vaig interactuar, vaig seguir de prop el seu procés de creació, vaig comissariar, i sobre la qual vaig escriure.¹ Fins avui. Quinze anys després, em detinc novament a reflexionar sobre la inquietant obra d’Anaisa que ha crescut i s’ha ramificat, però que manté la llavor de les tensions latents —ja presents en aquella escultura interactiva— entre l’íntim i l’universal, el micro i el macro, el físic i el virtual, i l’industrial i l’artesanal. Unes dicotomies que les obres de Franco contenen i que, generosament, no resolen; que expressen, sense esgotar-les.

Imatge 1. Connected Memories (2007).

Un: el cos que crea

Anaisa Franco s’autodefineix com una artista-arquitecta orientada a l’activació d’espais públics mitjançant processos d’afectivització que produeixen una ampliació en els sentits d’aquells amb els quals topen i interaccionen amb les seves intervencions. Pel que fa a la seva educació formal, té un grau en Arts Visuals per la FAAP Fundação Armando Álvares Pentead (Sant Pau, Brasil) i tres màsters a través dels quals pot llegir-se el viratge des del camp més acusadament artístic-digital, al territori híbrid de les intervencions escultòric-arquitectòniques en l’espai públic. Aquests són: el Màster en Digital Art and Technology de la University of Plymouth (Regne Unit), el Màster en Architecture M-Arch1 en el SCI-Arc, Southern Institute of California (Los Angeles, EUA) i, finalment, el Màster en Arquitectura Avançada en l’IAAC (Barcelona, Espanya).

Quant al desenvolupament de la seva obra, Anaisa ha transitat per més de 14 residències d’artistes que li han permès nodrir la seva proposta artística a diferents zones geogràfiques: des de la primera l’any 2007, en el context del projecte Interactivos del Medialab Madrid —que en aquella edició es va orientar cap al màgic i el tecnològic—; passant dos anys més tard per la seva estada de dos mesos a Taipei (Taiwan); o, en 2018, de retorn a Sant Pau, la residència FabLAB Garagem, en el context d’Homeostase.

Si a això li sumem més de 15 premis, 9 exposicions individuals i 110 mostres col·lectives, obtenim el retrat d’una artista incansable, constant, múltiple i prolífera. Tal vegada, siguin aquests dos últims adjectius els que fan la seva producció difícil d’estudiar categoritzant-la. Qualsevol abordatge usual (format-tecnologia, tema, cronologia) acabaria quedant coix, deixant una miríada de projectes pobrament connectats. Va ser aleshores —quan es va fer previsible el fracàs de l’abordatge taxonòmic— que vaig decidir tornar a la gravació de l´última conversa que havíem mantingut; allí, subratllada, estava la seva declaració: «Jo sempre penso en el cos humà».²

Un cos humà abordat en múltiples formes, des d’aquelles més literals —recordo les cames de Controlled Dream Machine (2007), el cap de Locked memories (2008), el braç de Unreachable Safety (2009), el tors de ThroughOut Breathing (2011) o, el mateix any, l’ull d’Expanded eye i els dits d’Alienated Routine— però que amb el pas del temps es va anar tornant més abstracte, diluint-se en formes orgàniques com a la icònica The Heart of the City (2017). Sumat als cossos que emergeixen en la representació literal i/o poètica de les seves obres, en Anaisa Franco, d’una o altra forma, sempre està present el cos de qui interactua. Les seves obres necessiten cossos que participin, que observin, que dialoguin o, fins i tot, que es deixin mesurar. Tal vegada, siguin aquests cossos, els de l’audiència, aquells imprescindibles de la seva poètica.

Serà a través d’aquests cossos, tots ells, i dels seus entorns, que intentaré recórrer l’obra de Franco.

Dos: el cos literal

Les primeres instal·lacions interactives d’Anaisa Franco dins del camp de l’art tecnològic s’organitzen entorn del cos —o fragments del mateix— que en un inici va ser treballat en forma literal, intentant expandir els límits de les seves possibilitats a través de la interacció: són obres que no existeixen si no són observades per qui interactua, que aspiren a entaular un diàleg sensible amb l’audiència. Els dibuixos que acompanyen moltes d’elles, —o conformen la pròpia obra— són un element que apuntala la convergència entre el manual i l’algorítmic de la proposta de Franco.

Aquesta hibridesa material no sol estar tematitzada com a tal en les obres, és part de la seva poètica, de la seva pràctica, del seu mode de fer. Tanmateix, hi ha una peça que sí ho fa, es tracta de Suspended Reality (2009), una videoinstal·lació dissenyada per a un cilindre (o aquari) transparent de 3 metres d’alçària, ple de fum, el qual és travessat per tres canals de vídeo (i 5 d’àudio) que projecten siluetes humanes suspeses i en moviment, i composicions lumíniques capturades amb un helicòpter a la ciutat de Sant Pau. Entre les llums, el fum i els solapaments de projeccions, els cossos esdevenen pràcticament fantasmagories, i posen sobre la taula de debat les transicions entre les dimensions física i virtual. Així mateix, connecten els universos micro (el cos) i macro (la ciutat), quelcom que es visualitza més explícitament a altra de les seves propostes, Floating Land (2010), una instal·lació de dues esferes —una de 73 Leds RGB, i altra de 94— que produeixen imatges girant a gran velocitat, la primera d’una dona flotant, la segona de la seva ciutat. Aquesta tensió micro/macro reemergirà amb més claredat conceptual uns anys més tard.

Cal fer un incís per a recalcar que en aquesta —i en moltes altres obres— s’assenyalen altres cossos distints als de la creació i l’audiència: lis dils innombrables col·laboradoris d’Anaisa. Cossos i tasques que en moltes ocasions s’invisibilitzen, a l’igual que s’oculten també els processos que permeten l’emergència d’una obra. Ben al contrari, sempre que és possible, Franco ensenya els making-off. Els cossos d’Anaisa estan arrelats en unes pràctiques concretes, en uns entorns específics, i col·lideixen i s’emboliquen amb una sèrie de dispositius tècnics que no s’oculten a l’esguard.

Tornant a l’esfera de cossos literals, també trobem la sèrie d’escultures emocionals Psychosomatics —en les quals s’aborden estats com l’ansietat, la por, la histèria, la confusió o la vergonya- i allí, la instal·lació interactiva Frustration (2012). Aquesta consta d’un mirall digital (pantalla LCD de 42 polzades) que trenca a la persona que el mira en centenars de peces fins a desaparèixer completament, emulant la imatge i el so d’un vidre que es trenca. Aquesta imatge que els algoritmes espedacen ens dona peu per a parlar dels cossos en transició: aquells que esdevenen, fluctuen, i permeten a l’artista abordar a l’ésser humà i a les seves noves formes de vida.

Imatge 2. Suspended Reality (2009). Projecte finançat per el MIS | Museu da Imagem e do Som, Sant Pau. 

Dos: cossos en transició

Simultàniament al procés en el qual la representació del cos es va anar desancorant de la seva literalitat, l’obra d’Anaisa va anar deixant de costat els temes vinculats a realitats intangibles com ara la psicologia i la memòria humanes, per a aprofundir en la vida material a distintes escales.³

Onirical reflextions (2014) és la primera d’una sèrie d’obres que fan al·lusió als cossos capaços de mutar, i a les possibilitats que ens atorguen determinats dispositius tecnològics per a materialitzar les nostres especulacions sobre «com seríem si…». Aquesta escultura interactiva utilitza el rostre com un llenç, o fins i tot, com un espai arquitectònic sobre el qual mapar noves dimensions. Franco explica: «portem cinc sentits a la cara; és la part del cos a través de la qual interactuem més amb el món». Llavors, com ens sentiríem si ens afegissin un «sisè sentit»? L’obra recull el gest de l’esguard al mirall de Frustration (tot i que en aquest cas, és efectivament un), i en lloc de plantejar-nos la fragmentació, ens dota d’una projecció en forma de llums, gràfics i animacions de semblança psicodèlica en certs moments que, a l’igual que aquesta, ens permeten ampliar les nostres capes sensorials. Aquesta obra té una versió monumental de façana, del mateix any, Onirical Reflections Façade, on al rostre transformat, se li afegeix una setena dimensió, tal vegada?: allò públic.

Possiblement en l’espai dels cossos en transició, i específicament en la seva peça Devenir: an interface gender fluctuation (2015) sigui on la perspectiva (tecno)política de l’obra d’Anaisa Franco es deixa entreveure amb major potència. Oculta sota la capa de l’expansió onírica o l’aproximació lúdica, hi ha al darrere de la seva obra un posicionament específic sobre l’ús de les tecnologies, que pot llegir-se en clau d’assemblatge i que, definitivament, apel·la a la coproducció allunyant-se equidistantment de qualsevol determinisme. Així mateix, es llegeix entre línies un posicionament quant a les apertures que l’art pot proveir-nos. A Devenir, aquestes són transparents, explícites.

La instal·lació —conceptualment basada en els treballs de Beatriz Preciado— explora el tema de la transsexualitat, permetent-li a qui interactua experimentar la seva potencial fluïdesa de gènere, a través d’una interfície interactiva que opera modificant el seu rostre i la seva veu. Al mateix temps que el mirall li retorna una imatge allunyada dels codis socials binaris, els quals justament la peça cerca desactivar, pot visionar un documental basat en entrevistes a transsexuals. No és casualitat que Franco ensenyi la seva obra acompanyada de la frase «Tots som cossos solts i postoperats, que ens transsexualitzen. Estem més o menys intervinguts per tecnologies socials molt específiques» (Marie-Hélène Bourcier).⁴

L’obra que porta més lluny aquesta possibilitat de la fluctuació és Pregnant Man (2018), una escultura d’un home en fusta produïda en capes de tall làser de 20 mm, en el ventre del qual es projecten els testimoniatges d’homes transsexuals que han travessat el procés d’embaràs, a països com Brasil, EUA, Argentina, Veneçuela, Canadà, Israel i Regne Unit. En paraules de Franco «el fenomen de l’Home Embarassat obre portes a més possibilitats de reproducció humana i reconfigura patrons culturals en l’era de la biotecnologia».

Si en els cossos en transició de l’obra de Franco allò tecnològic obre mons experimentals, serà en els cossos mesurables biomètricament que revisarem en la pròxima secció que les conseqüències de l’esdevenir cap a un món materialment simètric acabin cobrant forma. Una forma subtil, suau, i mai evident, òbvia ni explícita.

Imatge 3. Onirical Reflections (2014), realitzada junt amb Jordi Puig.

Tres: mesurar el cos

Heart Dialogue (2014) és la primera instal·lació de Franco on apareix la qüestió de la biometria. Aquesta obra de petit format —en forma de cor humà— permet que l’audiència interactuï amb un sensor que capta les pulsacions del seu dit índex, traslladant aquestes dades en forma de ritme lumínic.

Aquest objecte sensible tindrà una versió d’art públic, que va ser instal·lada entre maig i juny de 2015 a la ciutat de Sydney. Heart of the City (2015) cobra la forma d’un cor, però a major escala, que convida lis interactoris a seure en ell i llavors sí, col·locar l’índex a l’espai indicat per a tal fi, connectant amb la instal·lació, la qual reflectirà lumínicament el mesurament del seu pols. A diferència del vincle amb Heart Dialogue, de caràcter més íntim, el cor de la ciutat cerca generar un espai compartit, on el nostre propi batec pot ser ofert a altres. Aquesta línia d’intervenció a escales cada cop majors, i en entorns públics, serà la que Anaisa continuarà desenvolupant amb major afany. A tall d’exemple, es pot mencionar la d’uns anys més tard Expanded ID (2018) on novament trobem un espai que morfològicament connecta amb el tema treballat, que convida a seure i a interaccionar a través de la mà (específicament del dit índex). Aquesta vegada, permetent amplificar i acolorir les nostres empremtes dactilars en una projecció que circumda la instal·lació.

L’any 2022, l’exposició monogràfica “Reshaping IDs | Connecting Realities” realitzada al CAB – Centre d’Art Caixa de Burgos reuneix una sèrie d’obres, totes elles realitzades en funció del control que es pot exercir des de la biometria del cos. L’exposició la componen les instal·lacions Seflection on el rostre torna a ser el protagonista (com a les ja esmentades Onirical reflections, Frustration o Gender Fluctuation). Lis interactoris poden escanejar el seu rostre mitjançant un dispositiu situat enmig de la sala. Els arxius són col·leccionats i projectats en una paret, on es visualitzen les cares flotants dels qui entren al museu, mancats de cos, i de context… per decisió pròpia. Aquesta obra, en paraules de l’artista funciona com «una metàfora de l’ús acrític de les selfies i de la consentida però poc considerada manca de privacitat que comporta».

Junt amb Seflection, s’exposen a la mostra Expanded Iris, una peça alineada amb Expanded ID, però en versió íntima o petita escala; Entanglements, escultura paramètrica inspirada en els encreuaments de l’ADN; Mutations, també en la línia de les escultures paramètriques, inspirada en les molècules del SARS COV-2.

Space Iriscope s’endinsa encara més en el rostre, fins a arribar a l’iris. La instal·lació convida al públic a mirar per un objecte anàleg a un telescopi, produït a partir de l’escaneig, transformació i impressió 3D d’un iris humà. El quasi-telescopi funciona com un escàner que registra el nostre iris, transformant-lo i projectant-lo, en una imatge resultant que ens recorda les nebuloses i les constel·lacions. Aquesta obra, com Circulatory System de 2017, són aquelles en les quals la relació del micro i del macro, intuïda anys abans, emergeix en tota la seva potència: un iris a imatge i semblança d’una galàxia o el sistema circulatori humà com una escala reduïda del sistema de transport aeri.

Els cossos de l’obra de Franco, visualment poètics i emocionals, contrasten amb l’origen numèric i algorítmic de les dades que els donen origen. L’amalgama de tots dos permet la interacció, mentre que s’afecta i afectivitza l’espai on s’emplacen, perquè, del que es tracta al final és que tota la parafernàlia tecnològica no existeixi per si mateixa, sinó per a crear vida.

Imatge 4. Heart of the City (2015). Comissionada per VIVID SYDNEY 2015.

Quatre: els entorns del cos

Junt amb el cos humà, altra línia central del treball creatiu de Franco és la natura: els cossos ancorats en el seu ambient.

L’enfocament actual d’Anaisa sobre l’espai públic es va iniciar l’any 2012 quan va ser convidada a realitzar la instal·lació Wave of Rainbow a Hangzhou (Xina) en el context de The Fourth Westlake International Invitational Sculpture Exhibition. La instal·lació respon a la lògica site-specific (és a dir, peces conceptualitzades i produïdes per a un lloc concret) i consta d’un corredor de vint-i-vuit tubs d’acrílic transparents disposats en dos fileres de catorze, que s’omplen d’aigua tenyida dels set colors de l’arc de Sant Martí al sensar al públic que el travessa. Aquesta obra presenta una nova versió, de l’any 2020, instal·lada a París. En aquesta ocasió, els tubs van ser reemplaçats per rajos d’aigua que generaven un arc. En ambdues, la intenció artística radica a generar un espai de fantasia, on l’audiència gaudeix la sensació d’estar immersa dins d’un arc de Sant Martí. «L’obra va ser també pensada per a promoure la possibilitat d’harmonia entre tecnologia i natura», expressa Anaisa Franco, quelcom que també s’aborda en altra obra ambiental de 2022, Infinite Rainbow (en col·laboració amb Michelle Geilinger). Instal·lada al llac de Zúric, aquesta peça consisteix en mig arc lumínic (confeccionat amb tubs de PVC i barres de leds) que troba en l’aigua el seu reflex per a esdevenir —davant la vista del públic— en un cercle semifluctuant, materialment heterogeni, infinit.

Parlar de tecnologia i natura avui torna ineludible pensar en qüestions fonamentals com la sostenibilitat del planeta. Anaisa Franco aborda poèticament aquestes qüestions des d’una lògica de la invenció com a segona natura en altra de les seves instal·lacions públiques: Green Wave (2021). La instal·lació està conformada per una estructura ondulada realitzada a partir de l’upcycling d’ampolles plàstiques, i dotada d’un sistema que enclou il·luminació per energia solar. Aquesta instal·lació és capaç d’albergar i nodrir plantes, al temps que permet al públic transitar-la, detenir-se en ella, i fins i tot soplujar-se sota seu: un espai de morfologia orgànica que interactua amb la vida, que cerca rebre a la comunitat per a fomentar situadament el diàleg ecològic. En aquesta mateixa línia trobem el projecte Upcycling Wave (pròximament, 2023) que treballa amb el reciclatge a gran escala de llaunes de gasosa.

Uns anys abans de Green Wave, a 2016, Franco instal·la la proposta Sweet reflection: a digital kitchen to eat your selfie. Aquesta peça, tot i que d’orientació pública i de les primeres en la seva trajectòria a abordar el disseny paramètric que adoptarà fins al present, en termes conceptuals semblaria més deutora de peces interiors com Externalizing Data (2014), On your wave of Happyness (2015) o Love Synthesizer (2020) on la diversió del públic és un objectiu per se. Sweet reflection (en col·laboració amb Rodrigo Waihiwe) emula una bresca d’abelles on els rostres de l’audiència es mapen, per a posteriorment imprimir-se en 3D com creps amb xocolata comestible. Com el seu nom indica, cada persona pot menjar-se a si mateixa, o a altres, al·ludint tangencialment a l’antropofàgia, un concepte radical del pensament brasiler.

Totes aquestes obres tenen una dimensió lúdica, que ens permet apropar-nos quasi sense adonar-nos a la profunda sensibilitat d’Anaisa per l’ésser humà i a la dimensió emocional que el vincula als seus entorns. Aquest aspecte s’accentua amb les seves instal·lacions públiques permanents: Trinity Loop (2022) i les dos que es troben en procés, Embraced Loop, i Vibrant Meridian.

Trinity Loop —que formalment ens recorda a Entanglements (2022)— va ser realitzada per a un parc infantil a Irlanda. Una intensiva recerca del lloc on s’implantaria l’obra va permetre a Anaisa realitzar el disseny de la instal·lació entorn del símbol celta de la triqueta (que fa al·lusió al naixement, la mort i la reencarnació). Aquest símbol va derivar en una malla hexagonal, de caràcter orgànic, treballada a partir del disseny paramètric.

La recerca en profunditat dels espais on s’instal·laran obres d’espai públic permanents es veu també reflectida en el projecte Vibrant Meridian que s’instal·larà en una rotonda del Marcy-SUNY Parkway, a l’Estat de Nova York (EUA). L’obra pren com a referència visual els semiconductors amb els quals es treballa en aquest centre de nanotecnologia projectant una peça construïda a partir de línies verticals i horitzontals d’acer pintades amb un gradient de colors complementaris. L’escultura cobrarà vida vibrant quan els cotxes circulin al seu voltant.

Una línia molt clara de futur de la pràctica d’Anaisa es veu en l’art públic, ancorat de forma permanent en els espais als quals cerca indagar per a afectar i transformar afectivament. Embraced Loop —en col·laboració amb Michael DiCarlo que properament s’instal·larà al Phoenix Park a Dublín (Irlanda)— serà un monument nacional dedicat a l’HIV i SIDA. Basat en el símbol del llaç vermell intervingut, l’escultura feta en panells d’acer Cor-Ten de color òxid crea diferents espais en els quals —com en el cas de Green Wave— la ciutadania pot trobar un espai de recer i comunitat. Aquest projecte ja mostra una solidesa i certa desimboltura d’Anaisa en les produccions de grans dimensions en espais públics, que pot llegir-se en frases curtes però contundents del seu disseny, com per exemple: «Ens assegurem que l’obra d’art, com la mesura de la porta d’entrada, sigui accessible per a persones amb discapacitats, complint amb els requisits de la Secció 29 [Accés a llocs patrimonials] de la Llei de Discapacitat de 2005 publicada per la National Disability Authority».

Així com l’adopció del disseny paramètric i la fabricació digital ha jugat un paper central en la possibilitat d’obrir-se a altres models de visualitat, el passatge a allò públic en grans dimensions, i especialment, a l’art públic permanent, és una línia de futur complexa, plena de potencial, i on s’aprecia una convergència dels temes i la poètica de tot el recorregut anterior.

Imatge 5. Embraced Loop (pròximament). Guanyadora del premi International PublicArt.

Final: corpus poètic

Actualment, Franco divideix la seva producció en les instal·lacions i l’art públic. Però, en el seu corpus d’obra, els vasos comunicants són constants. El recorregut per l’obra de Franco, en forma de cossos literals, en transició, mesurables, situats, i —sempre— poètics mostra alguns eixos constants en el seu treball, recursions de tòpics, materialitats i tàctiques expressives que reemergeixen, però mai es repeteixen iguals a elles mateixes. Les seves obres —fins i tot les que no són site-specific— no poden entendre’s fora de l’espai en el qual s’arrelen, i a través del que es despleguen per a afectivitzar-lo, mobilitzar-lo, desestructurar-lo.

Artista amb mirada d’arquitecta, dissenyadora d’il·lusions materials, Anaisa a través dels seus projectes trenca una infinitat de binomis teòrics com els esmentats a l’inici d’aquest text: íntim-universal, micro-macro, físic-virtual, i industrial-artesanal, als quals podem afegir, el tal vegada més transversal de tota la seva proposta: natura-tecnologia.

No resulta senzill tancar aquest recorregut, per a un corpus d’obra viu, i en transformació. Un cos molt diferent d’aquell que va interactuar amb Connected Memories fa més de quinze anys que cerca ara un parell de línies que li facin justícia a l’univers creatiu d’Anaisa Franco. I tan sols apareixen imatges: el color de l’òxid, la sensació d’un sol espai íntim-públic, i el convit a aixoplugar-nos sota Embraced Loop. I m’adono que malgrat les distàncies i les discontinuïtats, tinc la mateixa intuïció que quan vaig observar dos caps acrílics recordant: la de trobar-me davant d’una creadora capaç de construir un entorn més humà.

1. Anaisa Franco va desenvolupar Connected Memories a les residències Expansión Digital que vaig coordinar durant 2008 i 2009. Vam muntar la seva obra a L’Estruch (Sabadell, Catalunya) en el context de l’exposició Continuum Electrònica. Finalment, vam pensar els seus modes de preservació a “Àlbum inestable: un apropament a la conservació de l’art electrònic” a Art Electrònic/Entorns quotidians, col·lecció Papers per a Debat núm. 5. Sabadell: FUNDIT, 2007.
2. Totes les cites textuals i les referències a declaracions d’Anaisa Franco pertanyen a l’entrevista realitzada per Vanina Hofman el 31/01/2023 o són extractes traduïts de la seva pàgina web.
3. L’obra d’Anaisa Franco explora poèticament l’absència d’una escala fixa i inamovible del món sociotècnic, portant a qui interactua a experimentar les continuïtats i analogies del micro i el macro. Aquesta, com altres dicotomies que supera la seva pràctica, apropen el seu treball al pensament de moltis autoris que treballen des d’altres àrees del saber amb les mateixes intuïcions (per exemple, el camp dels STS, ANT, OOO, l’arqueologia dels mitjans, entre altres).
4. La cita textual de Marie-Hélène Bourcier es recull en aquest text tal com la publica Anaisa Franco a la seva web: Anaisa Franco Studio, disponible a: https://www.anaisafranco.com/devenirinterface (consultada el 23 d’abril de 2023).