Estrès de quantitat

L’escriptura d’aquest text tracta, d’alguna manera, de replicar una de les metodologies de treball¹ de l’artista Juan David Galindo (Un Juan). Es tracta, doncs, de sumar capes, d’aglutinar veus: la de qui escriu, la d’Un Juan, la dels referents teòrics i artístics que ressonen en el seu cos de treball —o que ens sotgen inesperadament per qualsevol tipus de relació, per estreta que sigui— i la dels propis treballs, que també emeten la seva veu des d’un to particular. És així com, el text, no pretén aprofundir en els temes tractats sinó més aviat entregar-se a acumular molts dels inputs generats durant el procés d’escriptura, a compilar tot aquest estímul que, potser en altre moment, en un tranquil i gairebé impossible d’atènyer, sí ens permeti endinsar-se d’una manera molt més profunda en les complexitats de cadascun dels temes als quals el cos de treball d’Un Juan és capaç d’apuntar. Com a imatge: un cercador d’internet amb massa pestanyes obertes.

En un sentit ampli, o després d’un esguard més o menys ràpid i ininterromput, el treball de Juan David Galindo visibilitza i proporciona opacitat als marcs de poder i control que condicionen la nostra existència. Des de l’atenció al gran paraigües: el capitalisme; fins a l’observació del mateix concepte com un lloc d’encreuament de múltiples poders i estratègies de control com poden ser el consum, la identitat lligada a les xarxes socials o la productivitat i hiperactivitat que defineix el present continu en el qual vivim. Aquesta observació i anàlisi es realitza portant a terme distints experiments i dinàmiques que tenen lloc en contextos específics i que permeten, per tant, donar compte de les violències particulars i del que és intrínsec d’aquestes. Exemple d’això el trobem a dos projectes més o menys primerencs: Juerga preventiva (2016) i Acción el primero de mayo (2015). El primer consisteix a delimitar un quadrat en l’espai públic i convidar a ballar una sola cançó a un grup de persones per a, seguidament, dispersar-se. Un moment d’ocupació efímera que concentra un moment d’eufòria col·lectiva i completament excepcional. El segon té lloc en el metro i consisteix a portar a terme una acció habitual en l’espai privat, com és tallar-se el cabell, a l’espai públic. L’acció genera una mena de tensió en l’ambient que dona compte de la violència pacífica pròpia d’aquests entorns, on l’homogeneïtzació del comportament assenyala-controla-vigila ràpidament qualsevol excepcionalitat. Per analogia formal, Acción el primero de mayo em porta a pensar en En todos los lugares a todas horas (2016)², de María Sánchez, una acció molt subtil en la qual l’artista, dins del metro, es treu un sol cabell i el deixa sobre un desconegut sense que aquest se n’adoni per a, a continuació, fer un breu seguiment de si aquesta antiga part del seu cos-identitat roman o cau del nou cos-suport on es troba.

Sobre el consum-identitat-productivitat

A Reificación (2016), peça que suposa una transició en la producció artística d’Un Juan, l’artista pensa sobre les implicacions polítiques i globals del consum de cadascuna de les nostres accions. Al vídeoassaig, ell mateix desplega sobre el terra de manera ordenada tots els objectes i vestimenta que porta en un dia qualsevol, alhora que una veu narrativa ens dona informació sobre els seus calçotets fent un repàs per distints materials presents a Internet. El cos es converteix en aquest lloc de trobada de violències que és el capitalisme i es pregunta, com és el procés en què esdevinc un subjecte capitalista?³

Així mateix, a #menorca, 15 de agosto de 2020 (2020), Juan David Galindo genera un arxiu a través de les més de mil fotografies que es van pujar a la plataforma Instagram el dia esmentat (a tenir en compte la forta presència de la pandèmia COVID-19 l’any 2020) i amb el hashtag especificat al títol. Aquesta acumulació dona compte d’un desplaçament de l’àlbum de fotos tradicional i de com els mitjans de producció i reproducció d’imatges actuals ens situen entre l’amateur i el professional, entre el consumidor i el productor, la vida privada i íntima del qual queda desdibuixada. Totes aquestes dades demostren, també, que la privacitat porta ja un bon temps cotitzant a l’alça. La noció de privacitat a Internet té alguna cosa (tot) d’il·lusori i l’ús de les tecnologies digitals faciliten, d’alguna manera, una estructura de control extremadament sofisticada.⁴ L’arxiu d’imatges d’aquesta peça dona compte de com «treure el mòbil i fer una fotografia avui en dia, més que un hàbit s’ha tornat un tic, un acte reflex. Però aquest ‘qualsevol cosa’ [en relació al registre d’aspectes banals] no és tal, i no és tan innocent, aquestes ‘coses’ conformen els fragments de la nostra vida privada. Pujant aquestes imatges estem informant sobre: el tipus d’aliments que consumim, quin és el nostre gat, quina és la línia de metro que agafem per anar a la feina, a quina hora ens despertem, etc. De tal manera que, aquest flux d’imatges, que en principi estaven destinades segurament a ser compartides únicament amb amics, pot eventualment transformar-se en la font de la nostra vigilància i del poder que s’exerceix sobre nosaltres. Per la simple raó que no podem controlar el destí final de la imatge digital ja no reparem en el benefici que pot treure una altra persona, servei d’intel·ligència o empresari d’aquesta documentació voluntària de les nostres vides».⁵

En una conversa desmanegada i a destemps li pregunto per Whatsapp a Un Juan, el qual es troba a punt de pujar a un avió: Com una parany emmascarat, en quina mesura el consum es vincula amb la sensació d’autogovernança, la capacitat de decisió i la possibilitat d’expressar una imatge o construir una autoimatge?

«Amb un clic pots dir que acabes de deixar una relació, pots dir que has començat un grup d’estudi, pots dir els teus nous gustos musicals, pots pujar una nova foto, pots mostrar qualsevol canvi que hagis fet i que vulguis mostrar. Per a mi el problema és que genera aquesta sensació que tens tota la vida a tocar d’un clic si tens els diners per a poder comprar-ho i aquesta sensació és falsa. És a dir, no tots podem decidir què podem arribar a ser i, aquest procés mai es dona amb un clic».

Sobre la identitat-productivitat-consum

La construcció del subjecte i de la identitat digital (si és que es pot afegir amb distinció aquest matís avui dia) és també una present constant en el treball de Juan David Galindo, com sempre, en relació i encreuament amb altres aspectes que hem anat esmentant. Dos projectes significatius en aquest sentit són De Urobóros y quimeras (2017) i El Otro de Ellos y el Yo (2018). El primer consisteix en una narració a través de vídeos apropiats de youtube en la qual s’explora la influència de les xarxes socials en la construcció del subjecte i les relacions de poder que es donen en la idea de comunitat que proposa internet. El segon projecte pren forma d’arxiu i consisteix en la documentació, durant un any, de la publicitat que li proposa l’algoritme de Facebook a Juan David Galindo. Aquest arxiu funciona, llavors, com una sort d’autoretrat basat en la interpretació de dades que genera l’algoritme per a oferir-li a l’usuari productes i serveis adequats al seu perfil. Una sort d’intercanvi en el qual, a partir d’informar sobre els nostres gustos i dades biològiques, se’ns retorna un reflex que ens convida a un possible consum que satisfaci la nostra identitat. Lluny de fomentar particularitats i diferències, l’organització d’aquestes dades sol organitzar-se mitjançant segments que afavoreixen una homogeneïtzació de les estètiques i de les experiències segons el rang en el qual ens situem. Aquest conjunt de treballs d’Un Juan m’ha portat a pensar en Sunset Potraits from Sunset Pictures on Flickr (2010-present), un projecte en curs de Penélope Umbrico on rastreja totes les imatges de postes de sol de Flickr. Cada fotografia està feta per un sol individu en un procés d’afirmació de la seva sensibilitat i de la seva individualitat davant un «moment únic» que queda desdibuixat en la massa de l’algoritme i els criteris de cerca de la plataforma.⁶

Seguint la conversa amb Un Juan, li pregunto: Què opines del fet que les xarxes hagin propiciat una multitud d’identitats on, suposadament, sentir-se reflectits? Existeix una connexió entre les estratègies de generar possibilitats d’identificació que propicien aquestes plataformes i les de l’estat-nació?

«M’agradaria parafrasejar a Mark Zuckerberg, que en un discurs de 2017 que va donar a Harvard va dir alguna cosa així com ‘cada generació amplia els que consideren un dels nostres i, per a nosaltres, aquesta generació és tot el planeta’. Aquesta frase em va impactar bastant. Em sembla que parla de dues coses, per una banda, de la idea d’una construcció d’un tipus de persona global proposta per Silicon Valley. Per altra banda, també, Zuckerberg ho esmenta com una promesa, com una promesa de connexió dels humans. I també crec que aquesta construcció de subjecte de la que estem parlant es presenta com una oportunitat per a superar els vells límits, tant culturals, de tradició, sigui de país o familiars, i es presenta com una nova possibilitat per al subjecte per a construir-se d’una forma nova, globalitzada, un nadiu digital que està motivat, que pot treballar, que és autodidacta, que té la seva pròpia empresa. Per altra banda, també m’agradaria parlar del cas de Cambridge Analytica, en el qual es va demostrar que diversos partits polítics estaven utilitzant Facebook com a eina per a oferir diferents tipus de publicitats a diferents persones segons el segment-classificació dels usuaris que porta a cap Facebook. En aquest sentit, és curiós perquè aquest tipus d’identitat de multitud que genera Facebook és, alhora, una continuació de l’ordre occidental modern, però a la vegada és una evolució. En tots dos casos, es tracta de la cristal·lització d’una identitat. Amb cristal·lització vull dir que, per mitjà de certs rituals, de certs objectes, es genera la materialització d’una identitat en una persona o en un context social. La identitat nacional ja sabem com actua, des dels himnes nacionals fins a l’orgull patri. I, en el cas de Facebook, és la materialització de la personalitat en gustos. Els dos passen per un procés de fixació del ser en aquest esdevenir constant en el qual vivim tots els éssers: que és el canviar d’un estat a l’altre. Tant Facebook com una identitat nacional generen una idea que hi ha un constant més enllà. Podríem pensar en l’estructura d’unes taquilles, o una retícula on cada subjecte té un espai per a omplir la seva identitat, però l’espai i la forma en què s’omple és exactament el mateix per a tots. Una cosa interessant a analitzar és un canvi que va haver-hi a les xarxes socials representat específicament per Facebook que és la fixació o la relació d’un perfil amb una persona, amb un nom, una identificació, un telèfon. Imaginem-nos que hi haguessin xarxes socials en les quals ens poguéssim inventar un avatar o una persona que no tingués cap vinculació amb nosaltres, amb un altre nom, inclús imaginar-nos d’altres espècies. Però no, no és així com han esdevingut les xarxes socials. Justament s’han convertit en això amb la idea d’identificar i donar seguretat al fet que un és la persona que s’està mostrant i això és una cosa que fins i tot els estats i les organitzacions institucionals estan començant a fer servir: aquestes eines per a pagar el lloguer, per a viatjar, per a obrir un compte bancari… aquí crec que hi ha una altra relació: justament la incapacitat de pensar-nos diferents a nosaltres mateixos i la relació legal de demostrar que som nosaltres mateixos».

Sobre la productivitat-consum-identitat

Alimentar la nostra identitat digital i física, respondre a l’imperatiu de consum que ens retorna el reflex d’aquesta, ens situa en un present continu, extremadament accelerat, que requereix la nostra contínua atenció. El cicle de saturació, hiperproductivitat, ansietat, depressió i esgotament és en el qual es centra actualment Un Juan en la seva recerca artística. Es tracta, com en els casos anteriors, d’una constant en els seus projectes, però són dos els que mostren d’una manera més directa aquest interès. Per una banda, Seasteading (2018), un vídeoassaig que reuneix vídeos de platges paradisíaques com a representants d’un anhel de descans i en el qual l’artista explora el somni i l’insomni en un context de sobreproducció semiòtica i saturació d’estímuls. Per altra banda, Get into The Zone (2022), el títol del qual respon a l’expressió que utilitzen alguns programadors per a designar l’estat d’estimulació i concentració específic que permet la hiperproductivitat. Aquest vídeoassaig recent explora distints estats neuropsiquiàtrics derivats de la captació d’atenció per al treball i l’oci en les pantalles, com ara el dèficit d’atenció per hiperactivitat (TDAH), la síndrome de desgast professional, la hiperestimulació, l’ansietat i la depressió. Aquest nou règim social que pot definir-se des de la sobrecàrrega i la saturació és també una de les línies de recerca del filòsof Franco Bifo Berardi, qui escriu: «Tot el sistema sencer dels mitjans de comunicació ha estat mobilitzat per a expandir les promeses de gaudi, però aquesta acceleració del flux d’informació ha sobrecarregat la capacitat d’atenció humana, posposant per sempre la possibilitat de plaer, que va acabar per tornar-se inassolible. Aquest règim social va portar a la configuració d’un nou règim psicopatològic, el qual ha caracteritzat les últimes dècades: l’era del pànic, la depressió i, en última instància, la psicosi».⁷

Finalment, li pregunto a Un Juan: Et sents accelerat? Existeix una relació entre la teva productivitat i el retorn que aquesta genera? Ets capaç de canalitzar el teu ‘excés’ d’energia cap a allò no productiu?

«La meva acceleració i el meu excés d’energia, tot i que pugui semblar contradictori, no sempre porten a una major productivitat. De fet, moltes vegades és tot el contrari, és a dir, el meu excés d’energia em porta a ser improductiu perquè molta energia, sense poder ser focalitzada, sense tenir l’energia per a tenir l’atenció és summament improductiva. Entenent la productivitat com acabar alguna cosa que sigui concreta. En aquest sentit, em sembla interessant pensar com la productivitat necessita un subjecte que no només sigui productiu, sinó que estigui focalitzat, i per a això… no sé, per exemple, estava pensant en si podem pensar en l’efecte que tenen les diferents substàncies en les persones, per una banda, els estimulants ajuden a generar un major focus, des del cafè fins a les amfetamines. Però també, estava pensant, si poguéssim parlar del subjecte-cocaïna, pensant en els efectes que té la cocaïna. És un estimulant i alhora un anestesiant. Em sembla que això diu bastant del tipus de construcció de subjecte que necessita el sistema per a ser productius, no? Si tots fóssim summament hiperactius, potser no podríem produir res. Igual no podríem dormir, ens donaria ansietat.⁸ Precisament es necessita una certa càrrega d’hiperactivitat, focus i anestèsia per a poder sostenir l’estat productiu. En aquest sentit, la hiperactivitat per a mi té un gran vincle amb la precarietat laboral, que és la necessitat de tenir cinc projectes alhora per a poder arribar a fi de mes, poder tenir el rèdit en energia i economia que em permeti satisfer les meves necessitats bàsiques d’habitatge, abric, menjar, oci… Llavors, això fa que la sensació d’acceleració sigui molt més gran. També els cicles de molta energia generen un efecte que és el ‘cicle de la baixada’, per exemple, necessitar dormir un munt d’hores per a poder sostenir una jornada molt llarga de moltes activitats. No només baixada a nivell d’energia, sinó baixada a nivell emocional, de sentir que el que fas té un sentit. Llavors crec que processos d’hiperproducció energètica venen acompanyats de processos de depressió existencial, de no trobar sentit a això. I aquí és quan em sembla que hi ha un interessant estat en el qual pot haver-hi certa renúncia als estats productius que poden obrir certs processos d’autocura, de canvi de prioritats que em sembla interessant. Allí veig una possibilitat de treure’ns l’ham de la hiperproductivitat, de renunciar a certes promeses, a certs sentits».

La renúncia a certes promeses que esmenta Juan David Galindo s’entrellaça directament amb les «promeses de gaudi» que esmentava Bifo en la cita anterior. En aquest sentit, i invocant també el «preferiria no fer-ho» que pronunciava Bartleby animat per Herman Melville fa quasi dos-cents anys, acabo recuperant un fragment d’un assaig de Remedios Zafra sobre la potencialitat del parar, de desconnectar-se: «Considero que gestionar aquesta desconnexió és una eina fonamental per al pensament lliure avui. Fins i tot quan comporta assumir un aparent fracàs, segons el qual, si no ho dones tot i en tot moment no vals, si no estàs visible i productiu desapareixes. El que suggereixo és que la desconnexió i aquesta mena de fracàs en tant que renúncia, poden ser punts d’ancoratge per a una possible emancipació. Recuperar el temps i rebutjar la hiperproducció importa. Deixar de mirar la pantalla per a mirar «al del costat» importa, idear col·lectivitat política importa […]».⁹

1. Vegeu Get into The Zone (2022) de Juan David Galindo. https://www.unjuan.com/get-into-the-zone
2. Vegeu En todos los lugares a todas horas de María Sánchez. https://vimeo.com/96473026
3. Vegeu la recerca en forma de vídeoassaig de l’artista i arquitecte Diego Morera, Translating (with) Frank (2020): https://vimeo.com/465833008. En ella s’investiga al voltant de les implicacions urbanes i productives en l’ús i consum d’aplicacions molt presents en la nostra quotidianitat com pot ser Deliveroo per a comprar menjar. En la descripció del projecte, Morera esmenta també una eficiència —temporal i accelerada— de l’algoritme per a optimitzar la productivitat, un aspecte que també es vincula amb treballs recents d’Un Juan.
4. Vegeu José Luís de Vicente i Gema Galdón (eds.), Anonimízate. Manual de autodefensa electrónica, CCCB: Barcelona, 2014. Disponible a: https://www.cccb.org/rcs_gene/18-Anonimizate_def_CAST-ENG.pdf
5. Alejandra López Gabrielidis, «Régimen de visibilidad y vigilancia en la era de la Identidad Digital», Revista Teknokultura,Vol. 12(3), 2015, pp. 473-499. Disponible a: https://revistas.ucm.es/index.php/TEKN/article/view/50385/47837
6. Vegeu Sunset Portraits from Sunset Pictures on Flickr de Penelope Umbrico a http://www.penelopeumbrico.net/index.php/project/sunset-portraits/
7. Franco Bifo Berardi, El tercer inconsciente: la psicoesfera en la época viral, Buenos Aires: Caja Negra, 2022, p. 14.
8. Quan Un Juan esmenta aquest aspecte, recordo [ASMR] Reading You To Sleep. Soft Spoken Relaxation About Affective Capitalism (2020) de Gloria López Cleries, un treball que pot vincular-se directament amb la peça Seasteading de Juan David Galindo esmentada anteriorment. Vegeu https://glorialopezcleries.com/ASMR-Reading-You-to-Sleep
9. Remedios Zafra, «La expectativa cruel» a Marta Echavez, Antonio Gómez Villar i María Ruido (eds.), Working Dead. Escenarios del postrabajo, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, La Virreina Centre de la Imatge, 2019, pp. 92-93.