La distracció com a eina. Sobre les pràctiques d’Arnau Sala Saez

Com sintetitzar en poques paraules una pràctica complexa, dispersa i multifocal?

Arnau Sala Saez és un artista polièdric en constant recerca. Més que respostes, aquest text introdueix algunes raons per a entendre què és el que fa i quina és la seva relació amb l’entorn. La seva pràctica està distribuïda en diferents disciplines però és precisament aquesta recerca el fil conductor que travessa la seva llarga carrera. Des que el vaig conèixer als voltants de 2006, sempre m’ha sorprès la seva capacitat per a relacionar-se amb les escenes més interessants sense necessàriament caure en tendències o modes que poden ser pernicioses. En aquest breu text intentarem desenvolupar aquest fil conductor intercalant les meves experiències personals respecte al seu treball amb converses que hem mantingut en els últims mesos. Sense saber-ho, Arnau va ser una persona important en la meva vida abans que el conegués. L’any 1999 va publicar en el seu segell Ozonokids com a primera referència un disc del grup valencià Zanussi. Aquest single és una bomba de rellotgeria que em va marcar de gran manera. Simplement no sabia que es podia fer música així. Els començaments d’Arnau van ser en el hardcore/punk, el DIY i l’activisme (alliberament animal), però la seva inquietud li ha portat a ampliar interessos i escenes tot i que la música i el so sempre han estat presents. Per exemple, a principis dels 2000 durant un període en el qual va residir a la ciutat estatunidenca de Filadèlfia, va participar en l’escena noise d’aquesta; entre 2005 i 2011 va organitzar, junt amb la plataforma l’Ull Cec, el festival Cap Sembrat a Barcelona i, a partir del 2011, va fundar la plataforma Anòmia, la qual, entre altres coses, també funciona com a segell discogràfic.

En edat adulta va ser diagnosticat amb trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH); condició que, sens dubte, ha influenciat diferents aspectes de la seva pràctica. Arnau reflexiona sobre la seva experiència i la convivència amb aquest diagnòstic, considerant-lo d’una banda una alliberació, doncs aquest finalment donava respostes a dècades de fracassos acadèmics i laborals. No obstant això, aquest també implicava una presa de consciència al voltant de l’existència d’estructures sistèmiques normatives, les quals es regeixen per criteris productivistes. I les dificultats que aquesta realitat comporta per a les persones neurodivergents. Profunditzant al respecte Arnau comenta:

«S’entén l’atenció d’una forma molt dualista. Per això, a les persones a les quals se’ls diagnostica dèficit d’atenció, el primer que els travessa és aquesta condició dicotòmica, és a dir, “soc funcional o disfuncional”, i llavors comença la culpabilitat i la idea de fracàs davant la idea d’èxit. Per a mi, és obvi que la societat t’està tornant disfuncional en el moment que no es replanteja el que exclou i el que sentència. Jo em pregunto per a què i qui és funcional».¹

Les preguntes que Arnau ens planteja amb el seu treball són de gran importància: què és funcional i què és disfuncional en aquesta societat marcada per la constant necessitat de generar plusvàlua? Com pot uni acceptar que sota la perspectiva d’aquest sistema estarà en desavantatge? Es pot qüestionar tot el model d’arrel? Això és el que ja està fent Arnau en replantejar la idea de què és normal, què no ho és, i qui ho decideix. Arnau experimenta amb la distracció com a eina i com a material per a desenvolupar treballs artístics, desvelant així el seu potencial. La distracció pot ser vista com una manca de motivació per allò establert i una curiositat amplificada de voler transcendir sempre alguna cosa, tot i no fer-se de manera conscient.

En neurociència s’està donant un corrent molt interessant anomenat processament predictiu. Aquesta teoria postula que el cervell genera i actualitza constantment un «model mental» de l’entorn. En altres paraules, el cervell humà utilitza la informació prèvia i les expectatives per a generar prediccions sobre el món i per a actualitzar aquestes prediccions quan rep nova informació. Per al processament predictiu, la percepció no és simplement una còpia directa de la realitat, sinó una interpretació activa i generativa de la informació sensorial que depèn de les expectatives i creences de l’individu i del seu entorn. Dins el processament predictiu s’han portat a cap alguns estudis empírics sobre el TDAH i ens mostren que el dèficit d’atenció i hiperactivitat és una hipersensibilitat a allò nou, al que se surt del model que ja tenim establert: «[…] els individus amb TDAH (i al contrari que els subjectes amb TEA (trastorns de l’espectre autista)) mostren respostes neuronals més altes o fins i tot exagerades a estímuls nous i inesperats (Gumenyuk et al. 2005) i respostes més baixes a senyals esperats (Marzinzik et al. 2012)».²

Tenint en compte aquestes conclusions, es pot dir que les persones amb TDAH són molt sensibles a tot el que sigui nou. Al no interessar-se tant pels senyals més esperats o per allò que confirma el model que ja tenim al nostre cervell, es pot concloure que són les persones que més clarament poden qüestionar models ja establerts. Aquest fet hauria de ser quelcom positiu en altres societats però, per què en aquesta societat no ho és? Tal vegada perquè la novetat en el capitalisme ha de ser administrada amb dosis fàcilment digeribles per al sistema i que no qüestioni el model mateix. No és estrany llavors que Arnau comenti: «Quan jo em concentro més és quan apareix un estímul brutal».

Atesa la seva extensa obra, m’agradaria centrar-me en tres dels seus projectes, que considero que han estat claus per a l’evolució de la seva pràctica. Un és musical, altre pedagògic i altre artístic:

1. Ex-Continent “Participant”. Disc publicat al 2018 entre el segell novaiorquès Ormolycka (suposadament el segell amb pitjor reputació del món) i Anòmia.

«Una realitat que es fa insuportable».³

Aquest disc apareix com un punt d’inflexió, ja que més enllà del seu discurs, i de la recerca que aquest desencadena, representa una crisi i un desencant amb les dinàmiques de certs contextos de la música electrònica que estaven tenint lloc durant el període en què va ser gravat. Participant representa, entre altres coses, una decisió de canvi. Per a entendre la seva complexitat a nivell estètic només hem de referir-nos als gèneres i estils musicals que s’utilitzen en la web i base de dades Discogs per a descriure aquest disc: Electronic, Non-Music, Folk, World, & Country, Stage & Screen Abstract, Dub, Ambient, Field Recording, Catalan Music, Folk, Leftfield.

Per a posar-nos en context, entre 2012 i 2016 Arnau va editar diversos treballs sota el sobrenom d’Exoteric Continent, un projecte en el qual experimentava i jugava amb estètiques associades a les músiques de club, que en aquell moment estaven començant a poblar les petites escenes internacionals de música i art experimental. Aquest fenomen, junt amb l’explosió de xarxes socials com Instagram, va generar l’interès d’espais com la premsa musical, festivals i va obrir espais com el club (prèviament totalment desconeguts) a projectes originalment més minoritaris. Un nou interès més ampli per part del públic, semblava ser una nova realitat.

Aquest fenomen, tanmateix, va portar altres conseqüències subjacents. Oferint a un sector i a unis artistes, originalment autogestionadis, autònomis i, per tant, sense expectatives, una certa possibilitat de professionalització, la qual venia, d’altra banda, acompanyada de certes condicions encobertes. Fins a cert punt, i amb aquest pseudònim, Arnau va ficar un peu dins el sector semi-professionalitzat de la música electrònica i es va trobar de cara amb les contradiccions i condicions que sectors com aquest alberguen: competitivitat, individualisme, exaltació de l’ego, jerarquies, desigualtats, etc.

Arnau aprofundeix sobre aquestes contradiccions: «En aquests entorns predominen les estructures de poder, l’associacionisme, l’individualisme, el gatekeeping… res de tot això té a veure amb la música ni amb la cultura, sinó amb perpetuar un model calcat a un model capitalista de producció i creixement, que obliga a tot contingut a ser “contemporani” i rellevant en tot moment, promovent una idea de novetat que va lligada a una “esclavitud” de les tendències dictades pel mercat —primer en micro-escales i després en macro-escales— i com dependre econòmicament d’això, en un entorn precaritzat, genera competitivitat en lloc de comunitat i suport mutu, generant relacions jeràrquiques molt marcades i injustes».⁴ Podem anomenar a aquest fenomen la dictadura d’allò cool, la qual, en temps de les xarxes socials, s’amplifica fins a fàcilment poder generar problemes mentals i relacions tòxiques.

El disc Participant va sortir d’un profund desencant amb aquest sector específic de la música i va ser gravat durant 2017 i 2018, un any molt especial en la història de Catalunya. El referèndum de l’1 d’octubre per la independència i la brutal repressió emprada per l’estat espanyol va polititzar a una gran part de la ciutadania catalana. El govern català va jugar al pòquer amb aquest referèndum i tot i haver-lo guanyat per majoria i fins i tot haver arribat a declarar la independència per uns segons, va perdre el pols davant l’Estat espanyol. Diversos membres del govern es van exiliar o van anar a la presó. Aquesta confusió ambiental es reflexa al disc d’una manera subterràniament subtil, però la cruesa hi és. És un disc que, tot d’una, és agradable a l’escolta, però que lentament va deixant entreveure les tensions internes, entre diferents estètiques, entre cercar l’acceptació mentre experimentes un cúmul de contradiccions: entre relacionar-te a través de certs gustos estètics i voler trencar-los cap a alguna cosa nova, alguna cosa diferent. En certa manera, aquest disc es percep com una crida d’ajuda.

Participant va ser presentat dins les jornades MRB_AMM IV al centre Huarte a Navarra al setembre de 2018. Aquestes trobades van aglutinar a gent activa en la música experimental, l’art sonor i l’activisme i es van plantejar preguntes com, Quina és la funció de la música en la societat actual? I, quines formes existeixen per a fer front a l’individualisme i la competitivitat regnant? En aquestes jornades va haver-hi un moment clau que per a mi va representar la crisi que s’estava donant en la música experimental en aquell moment a Euskal Herria. Mentre la gent contava les seves experiències personals dins l’escena assegudis en cercle, algú que venia de l’activisme va dir: això més que una assemblea sembla una reunió d’alcohòlics anònims! Crec que tenia raó, que aquesta crisi era existencial i que necessitàvem eines col·lectives per a gestionar-la que encara no teníem. Arnau portava ja temps treballant aquests temes i tractant de generar aquestes eines.

Precisament aquests temes es van desenvolupar de manera més específica en altres jornades que Arnau va organitzar uns mesos més tard a Hangar (Barcelona) al maig de 2019, Context, percepció – En busca d’hiper-mediacions i comunitat.⁵ Una de les preguntes que es va tractar de respondre va ser: Com afrontem el domini dels algoritmes amb agenda, la problemàtica de la suposada «connectivitat», la nostra sobreexposició a la informació, la nostra addició a l’autoexpressió, la competitivitat i l’individualisme regnants, l’ombra amenaçadora del canvi climàtic i l’auge de l’antropocè, etcètera?

La resposta inevitablement passa per col·lectivitzar frustracions i entendre els efectes psicosomàtics que la tecnologia produeix en nosaltris. Per exemple, mitjançant exercicis d’escolta es pot entendre de manera pràctica com el cos i la ment actuen quan el model i les expectatives són tractats de maneres diferents. Quelcom que Arnau ha treballat en la seva peça Déficit de atención y distracción profunda⁶ per a altres trobades que Pan-Pan Kolektiva va organitzar en plena pandèmia.⁷

Algunes de les estratègies que Arnau ha trobat per a treballar aquestes peces sonores, són utilitzar certes característiques de l’atenció definides per la psicologia com l’amplitud, la intensitat, les oscil·lacions i el control, de manera formal per a generar experiments sonors que constantment et porten a qüestionar què és l’atenció, ja que els referents són abstrets fins a fer-los irreconeixibles. Això ens porta a la relació entre avantguarda, atenció i models. Es suposa que les avantguardes i el modernisme han intentat històricament trencar amb models ja establerts per a generar uns nous com si d’una tabula rasa es tractés. Però com el postestructuralisme ens ha ensenyat, aquesta idea de començar de nou era una fal·làcia. Sempre hi havia fonaments ja establerts, tal vegada no reconeixibles, però que condicionaven el que es suposa que es generava com nou. En aquests exercicis d’escolta, Arnau posa l’atenció de lis oients com a protagonista. Aquesta és una manera molt diferent per a tractar de generar noves formes ja que la recepció, l’atenció i com aquesta està condicionada de diferents maneres són el que s’està treballant. Té molt sentit que a partir d’aquí, Arnau comencés a donar tallers i a treballar en contextos més pedagògics i a tractar l’atenció i la distracció de forma més directa amb la gent.

2. Hiper-Mediacions (2022 / 2023). Taller/grup de treball.⁸

«S’ha d’anar molt amb compte perquè no ser conscient de la diversitat a l’aula a la llarga pot portar a moltis alumnis a la depressió i a la manca d’autoestima. Jo, a classe, intento ensenyar una cosa que per a mi és molt potent transmetre, i és que aquesta forma de veure l’atenció no és igual en totes les cultures ni es considera de la mateixa forma. Tampoc la idea de fracàs o èxit és igual».⁹

Hiper-Mediacions són una sèrie de tallers que Arnau ha estat fent durant 2022 i 2023 al Centre Cívic Can Felipa (Barcelona); lis assistentis solen tenir entre 20 i 40 anys.

En aquests tallers Arnau col·lectivitza la seva relació amb una crisi personal per a tractar d’entendre les condicions estructurals que produeixen aquesta crisi i que, de fet, ens afecten a totis. En compartir temes des de les experiències personals que generen bloquejos surten molts altres temes com la crisi climàtica, activisme estèril, capitalisme infinit, tecnocentrisme, contemporaneïtat tòxica, precarietat, competitivitat, sobreexposició a la informació, noves formes de comunicació, clima polític internacional, guerres, escalada de populismes, proliferació de fake news i teories de la conspiració, individualisme, vigilància massiva…

La pedagogia ha cobrat cada vegada més protagonisme en Arnau i en especial el treball sobre la distracció. En els projectes recents En residència i Alteritat radical ha pogut treballar amb adolescents, i així desenvolupar una sèrie de tècniques experimentals que qüestionen el que entenem per neurodivergències des de l’alteritat, qüestionant així la nostra percepció de la distracció i l’atenció.

Una d’aquestes tècniques que Arnau ofereix a lis participantis en els seus tallers és la «llibreta de distracció», en la qual cadascuni pot pintar o escriure el que vulgui quan s’avorreixi o es distregui. Aquí la distracció es converteix directament en material creatiu. Allò que normalment és apreciat com a falta d’educació o pèrdua de temps, aquí es converteix en un material de reflexió col·lectiva sobre el procés d’aprendre i la relació d’aquest procés d’aprenentatge amb els models que la societat ens imposa.Alguns exemples de coses que lis adolescentis comparteixen en aquestes llibretes són insults, webs porno, logos de marques de roba esportiva com Nike o Adidas, noies sexy, etc. Es podrien entendre aquestes anotacions com l’inconscient d’un capitalisme tardà, una jungla en la qual cada vegada tenim menys cabuda i la imatge i la identitat com marca cada vegada tenen més pes.

Altra tècnica performativa que Arnau utilitza en les seves classes és «el bloc de fang» (cada estudiant té un tros de fang per fer el que vulgui mentre ell imparteix una classe). A més de «la llibreta de distracció» i «el bloc de fang», Arnau proposa a lis alumnis crear un «protocol de distracció», per a trobar estratègies que ajudin a abordar les distintes sensibilitats en l’aula, com és per exemple la creació de mantres, que lis estudiantis poden utilitzar quan lis companyis estan fent molt de soroll, quan algú vol mirar el mòbil i no li està permès, o quan li avorreix el que diu el professor. Per quan es donen situacions difícils de gestionar, lis estudiantis també poden utilitzar gestos amb les mans inspirats per llenguatges com els mudres (són gestos de mans que predominen sobretot en l’hinduisme i el budisme), els símbols de bandes de carrer o els signes de sordis.

Aquests tallers han comptat amb presentacions de científics com la professora de la Universitat Politècnica de Lleida, Rosa Maria Gil Iranzo, visites a un temple budista o escoltar concerts de noise, perquè lis estudiantis vegin que la gent també pot interessar-se per allò que la majoria de la societat rebutja. El que em sembla fascinant en la pedagogia d’Arnau és com aconsegueix col·lectivitzar no només allò que ens produeix crisi i ens porta a bloquejos, sinó que és capaç de generar eines que se surten dels models establerts en pedagogia. Arnau aconsegueix, de manera pràctica, establir formes d’aprenentatge que descentralitzen la relació entre fons i figura, concentració i distracció, i entre professor i alumni.

3. Patrons de Distracció. Sèrie d’instal·lacions.

«L’art m’ajuda a moltes coses, a entendre què em mou, a entendre el meu lloc en el món, en una situació de crisi climàtica, a preguntar-me quina és la prioritat».¹⁰

Fa uns anys que Arnau experimenta, a través de la pràctica musical o sonora, amb diversos formats, amb la intenció de trobar potencialitats que vagin més enllà dels espais típicament convencionals. Per exemple, en una instal·lació sonora, li creadori no necessita estar present, i això per a Arnau és com una oportunitat per a alliberar-se de si mateix.

Aquestes instal·lacions en les quals ha estat treballant s’ubiquen en un espai difús entre allò sonor i allò visual, i sovint fan ús de materials associats a l’arte povera, com per exemple cordes, tubs o, fins i tot, ceràmica. Però més enllà d’aquests elements matèrics, una vegada més, el focus d’atenció és l’atenció mateixa i les possibilitats que aquesta t’ofereix com material plàstic.

Altres eines que Arnau ha anat adoptant amb el temps, són els múltiples del número onze i les escales de color blau. Jo em pregunto si l’ús d’aquestes és una estratègia per a ancorar certes decisions, i poder guanyar un espai que li permeti concentrar-se en altres coses. Aquests treballs, tot i informar-se d’algunes pràctiques d’artistes i compositoris ja consagrats de l’anomenat «art sonor», ens porten a qüestionar la nostra atenció i certituds. Per exemple, Arnau es pregunta si el concepte d’escolta profunda de Pauline Oliveros segueix sent rellevant, en un moment en el qual com a societat vivim sota una intensa hiperestimulació, i planteja explorar la distracció com un tipus alternatiu de concentració, o d’hiperconcentració involuntària que ell anomena ‘Shallow Listening’.

L’última versió de la seva peça Patrons de Distracció es forma d’un sistema compost de sons sintètics, altaveus d’alta freqüència i peces de ceràmica altament ressonants.

Aquests elements funcionen com dos capes d’un mateix sistema el qual, generat amb el software Supercollider i a través d’una disposició generativa, manipula els sons i els assigna a sis tweeters de forma aleatòria. Una vegada els sons, en forma d’ona, estan en l’aire, les ceràmiques funcionen com cossos ressonants que són activats amb més o menys intensitat, depenent del so assignat en aquest moment per l’algoritme. La intenció d’Arnau és observar com aquest sistema, el qual d’alguna forma més o menys poètica «s’interromp a si mateix», pot generar situacions d’escolta i dinàmiques que d’alguna forma ens puguin apropar a aquest procès de l’escolta no-atenta, o involuntària.Aquests sons, d’alguna forma, produeixen una alteració en el sistema neuronal de li oient que ha de recalibrar el seu model d’expectatives.

A Patrons de Distracció uns elements formals es conjuguen amb una escolta interrompuda en les quals els algoritmes amb sons generen comportaments concrets, simulant la idea del lapse d’atenció. Patrons de Distracció és una manera de compondre basada en la recerca de l’atenció a nivell cognitiu passant per la immersió sensorial. Les instal·lacions d’Arnau mantenen la tensió entre l’atenció i la no atenció jugant amb la consciència i la inconsciència de l’oient.

Aquests tres exemples de les diferents vessants del treball d’Arnau ens mostren una trajectòria que sorgeix d’una necessitat vital per a sobreposar-se a una crisi personal treballant en unes condicions històriques molt difícils. Després de la pandèmia de Covid-19, ens enfrontem a una pandèmia de problemes de salut mental i és en aquest context en el qual Arnau ens ofereix un tipus de treball i pedagogia que amplifiquen els nostres estímuls sensorials tenint en compte la neurodiversitat i els diferents tipus d’atenció que tenim.

Mentre la resta de la societat, ja sigui mitjançant els mitjans de comunicació, les xarxes socials o el mercat, intenta atrapar la nostra atenció com sigui, Arnau ens ofereix unes pràctiques en les quals la nostra atenció i distracció són les protagonistes. Al no imposar expectatives normatives en la recepció del públic, la distracció per a Arnau es converteix en una eina per a comprendre millor les condicions materials del dia a dia que cada vegada més estan minant la nostra capacitat d’atenció i de concentració.

Anti-Copyright

1. Arnau Sala Saez Saez entrevista amb Violeta Mayoral, «Alteridad radical» publicat per La Panera, 2023
2. María Luz González-Gadea, Srivas Chennu, Tristan A. Bekinschtein, Alexia Rattazzi, Ana Beraudi, Paula Tripicchio, Beatriz Moyano, Yamila Soffita, Laura Steinberg, Federico Adolfi, Mariano Sigman, Julian Marino, Facundo Manes y Agustin Ibanez, «Predictive coding in autism spectrum disorder and attention deficit hyperactivity disorder», <https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4643094/>.
3. Arnau Sala Saez, nota de premsa del disc, <https://arnausala.bandcamp.com/album/participant>.
4. Arnau Sala Saez en conversació amb l’autor, 19 d’abril de 2023.
5. <https://arnausalasaez.com/2019/05/09/context-percepcio-en-busca-dhiper-mediacions-i-comunitat/>
6. Es pot llegir més informació i escoltar aquí: <https://www.museoreinasofia.es/content/arnau-sala-saez>
7. <https://www.museoreinasofia.es/en/activities/post-traumatic-listening> Per a saber més sobre els interessos de Pan Pan Kolektiva: <https://www.museoreinasofia.es/content/escucha-postraumatica-pan-pan>
8. <https://arnausalasaez.com/2022/09/28/hiper-mediacions-2022/> <https://hipermediacions.wordpress.com/>
9. Arnau Sala Saez entrevista amb Violeta Mayoral, «Alteridad radical» publicada per La Panera.
10. Arnau Sala, conversa privada, març 2023.