Lying on the Moon

Pedro Torres té un recorregut de gairebé dues dècades en arts visuals. Com qualsevol artista amb tal solidesa en la seva recerca —i havent tingut l’oportunitat d’experimentar en projectes individuals i col·lectius, en espais petits i monumentals, d’exposar al seu país de residència, Espanya, i a l’exterior— moltes poden ser les formes de reflexionar sobre els seus treballs. Les portes d’entrada són variades i, segons el que el propi artista va escriure en una imatge anomenada «diagrama conceptual», les paraules claus divergeixen i estan interconnectades.

Després d’analitzar aquest corpus de treball, aquí es destaquen algunes línies de força. A partir d’una aproximació a treballs de diferents moments, aquest assaig es basa en textos curts que connecten temporalment els seus treballs. Com si d’una exposició retrospectiva fictícia es tractés, podem encarar les pròximes seccions a mode de nuclis.

Llum i cercle

Si existeix un element que està present des dels seus primers treballs, aquest és la llum. Ja sigui amb projectors de vídeo, diapositives, focus d’il·luminació o peces de neó, l’artista toca un camp semàntic que adquireix noves capes en cada projecte.

En un dels seus treballs més antics, Framin (2010), utilitza un modus operandi que serà experimentat i ampliat posteriorment. Després de gravar amb una càmera digital el reflex d’una tele encesa en una superfície blanca, l’artista accelera la gravació a una durada de tres minuts, projecta aquest vídeo i el torna a gravar però en super-8. Finalment, el treball final que presenta és aquest: un projector de super-8 i una pel·lícula que —en cas que l’espectador no estigui acostumat a la noció d’inframince de Marcel Duchamp— pot ser vista com quelcom completament abstracte o «simplement llum». A Distancia (2014-2018) també fa servir la projecció, però aquí amb projectors de diapositives antics, sense cap imatge, sent el focus de l’obra el dispositiu de construcció de la imatge i la seva relació amb els processos de la memòria, especialment el mecanisme de recuperació de la informació.

Amb el temps, Torres va ampliar aquest ús frontal de la llum i va aconseguir formats que semblen petits fars. Aquest mecanisme s’utilitza a Los días (2011), on un projector dispara un vídeo amb números de l’1 al 365, relacionats amb el compte dels dies, que es reprodueixen i es superposen cada cop més lentament. Una lent d’augment, unida a un motor, gira i distorsiona aquesta projecció en l’espai. Un cop el cos de l’espectador està dins la sala, un efecte calidoscòpic de llum —molt semblant a una bola de miralls en una pista de ball— gira sobre l’arquitectura.

Quan notem com l’artista tracta aquests moviments de llum en els seus projectes, immediatament ens adonem de la importància que té el color en la seva recerca. Ja sigui a obres de vídeo com Trato (2016-2017), on es fa l’efecte que els colors d’un capvespre han estat manipulats digitalment, o a instal·lacions amb molts elements com The Many Suns Inside Your Head (2021), la llum-color és fonamental. En aquest últim treball, l’ús de filtres fotogràfics acosta al públic diferents sensacions de temperatura. La combinació de filtres de diferents colors en moviment provoca un constant deambular de llums per l’espai, evocant diferents moments del dia i al llarg d’altres temps, com l’ocurrència d’eclipsis.

Dels projectors utilitzats en aquestes obres, hi ha una forma geomètrica que sempre es repeteix: el cercle. Des de les llanternes màgiques, equips creats al segle XVII, fins als projectors de qualitat realista que habiten les sales de cinema avui en dia, la llum, per diverses raons físiques, sempre es projecta des d’estructures circulars. En la recerca de Torres, aquesta associació guanya una capa addicional d’interpretació degut al seu interès per l’ampli camp de la ciència, específicament l’astronomia.

Aquesta forma geomètrica és la mateixa que, històricament, s’associa a la representació de la Terra, a la resta de planetes del Sistema Solar i que apareix insistentment a les imatges astronòmiques com l’anomenat forat negre. El cercle, vist com una idea perfecta per Plató i fantasiejat per artistes com Vitruvi, Leonardo da Vinci, Étienne-Louis Boullée i Kazimir Malèvitx, en aparèixer a les obres de Pedro Torres, provoca una trobada entre fantasmes de les il·lustracions científiques i de la història de l’art occidental.

Com ens va ensenyar Nam June-Paik, i Torres sembla estar d’acord, «la lluna és la televisió més antiga» —les seves obres, especialment les seves instal·lacions, ens situen en un lloc entre l’espectador d’un planetari i el d’una obra de teatre. Aquest moviment de llums en l’espai, per tant, pot ser una altra cosa: translació i rotació. Els colors d’aquestes llums poden fer referència a les diferents distàncies dels cossos celestes en l’espai. Un cercle projectat pot ser la silueta d’un planeta, igual que els gradients que es transformen davant els nostres ulls fan ressò de l’escalfament global.

És en aquest equilibri entre una experiència summament seductora de l’art i de les seves possibles metàfores on es mou la recerca de Pedro Torres. Aquests aspectes ens porten a altres que, lluny de ser aliens a la seva recerca entorn de la llum, mereixen especial atenció.

Espai i materialitat

Si l’obra de Pedro Torres dialoga amb l’arquitectura i el site-specific, tenint així l’espai com preocupació central, crida l’atenció com crea objectes que porten una materialitat industrial al centre de les seves exposicions. Hi ha alguns d’ells fets amb llum que poden veure’s com un pròxim pas en la seva experimentació amb la tridimensionalitat.

Em refereixo a les escultures de neó que van aparèixer per primera vegada en 2020 a Time Bends as We Get Closer. Interessat per l’espai i el temps en la seva equació amb la gravetat, l’artista acobla objectes fets amb neó; dos d’ells tenen el mateix disseny i s’instal·len enfrontats en posicions invertides sobre l’eix horitzontal-vertical. En mig de la sala, s’hissen altres peces. Hi ha elegància en aquesta manera de compondre imatges; a l’observar els registres fotogràfics de l’exposició crida l’atenció la conversa entre aquestes llums que semblen levitar en l’espai, una tela groga i una catifa que té un gràfic en la seva superfície. Torres experimenta amb la relació entre línia, corba, llum i espai, convidant al públic a passejar per formes tan sintètiques com un diagrama.

Gestos similars es veuen a No calma, no cura, no sublima (2021), on l’artista presenta neons en diàleg amb un vídeo i una altra catifa, així com a Un trou dans la main i )co, ambdues de 2021. En aquesta última torna a cridar l’atenció el seu interès per les formes concèntriques; més enllà de la seva representació, l’artista convida a l’espectador a experimentar-les físicament, endinsant-se en un espai que s’assembla a una versió fràgil, fragmentada i en menor escala dels cercles monumentals creats per Richard Serra. Entre la transparència i l’opacitat dels materials, en el centre d’aquest nucli hi ha dos neons circulars, acompanyats, en altres llocs de la instal·lació, per pàgines de llibres i impressions làser que citen informació científica. I si els diagrames i les fórmules fossin metxa per a jugar a dibuixar en l’espai?

Un trou dans le main té una concisió formal que dialoga, per exemple, amb la instal·lació Photochron (Fern Turn), de 2020. Ambdues —la primera fent ús directament del terra i la segona mitjançant unes prestatgeries metàl·liques— concentren materials, apropiacions d’imatges i usos de la llum que conviden a l’espectador a establir relacions entre els signes escollits per l’artista, com en un llibre de poemes.

Cos i moviment

O, de 2016, és una obra composta per quatre canals de vídeo que, projectats a les cares internes d’un gran cub suspès, ens conviden a habitar el seu centre i veure imatges entorn de les nocions de natural, artificial, macro i micro. Com a l’enfrontar-se a una escultura i degut a la incapacitat de l’ull humà per a captar tots els seus costats alhora, aquesta videoinstal·lació situa al públic en una situació similar; el nostre cos ajustarà quasi automàticament el seu enfocament a un o màxim dos canals d’imatges que s’intercalen ràpidament. Aquesta obra és un gran exemple de com la recerca de Pedro Torres convida al moviment.

Des del 2020, l’artista ha estat experimentant en l’àmbit de les arts performatives. Blue While Black (2020) consisteix en la projecció de la primera imatge d’un forat negre sobre el cos d’un ballarí —Guillem Jiménez— en un espai fosc que a poc a poc es va omplint de fum. El performer es mou en cercles i, en un moment donat, sosté un objecte reflector i juga amb la llum en l’espai, i si aquests raigs convidessin al públic a improvisar els seus propis moviments?

A From the Past, From the Future (2021), el mateix Guillem Jiménez, ara acompanyat per Paula Serrano, juga amb les escultures de neó presentades a l’exposició Time Bends as We Come Closer. Dos cossos, quatre escultures, passat, futur, i dos forats negres marquen la pauta d’una dansa on la noció de doble es dispara en tot moment. En penombra i acompanyats d’un paisatge sonor que parteix d’una altra obra —Falling (2020)— present a l’exposició neons, aquests cossos amb vestuari minimalista —que poden desencadenar en l’espectador projeccions identitàries de parella o germans— caminen, mouen els objectes i es mouen ràpidament fins que s’apaguen els llums.

En l’obscuritat, sols ens queda imaginar la continuïtat d’aquests moviments, igual que, quan parpellegem, els fantasmes d’aquests neons seguiran durant uns segons en els nostres ulls.

Escriptura i citació

L’absència de la paraula parlada en aquestes performances crida l’atenció per la constant presència de l’escriptura en l’obra de Pedro Torres. En els seus títols notem la importància conferida al text; l’artista crea noms que suggereixen imatges mentals que aporten un caràcter narratiu. Quan observem la forma en què la paraula apareix explícitament a les seves obres, és impressionat la costura de diferents autories, produint noves textualitats. A Trato, per exemple, tenim un collage del Tratado sobre el espacio sideral, de 1967, i frases de la investigadora Natasha Myers, extretes del seu llibre Art a l’antropocè, de 2015. A l’artista li interessen els contrastos temporals, diferents formats de text i els seus llocs discursius que, cadascú a la seva manera, són documents que es fan ressò, però se situen en diferents presents.

Recentment, els seus textos passen a ser llegits per la seva pròpia veu, actors o veus artificials. A Enhebra el futuro con el susurro del pasado (2021) hi ha un moment en el qual la veu de l’artista teixeix una extensa llista: «llum afeblida, aire compost, carbó en os, plasticitat cel·lular, plasticitat responsiva, flexibilitat sòlida, apertura estomàtica, transferència hidràulica, balanç d’energia, moviment passiu, moviment sintètic, multiplicació per divisió, creixement replicant, unitats replicades, intel·ligència distribuïda, sistema difús». Es fa una pausa, apareix una altra llista de paraules i, en la seqüència, escoltem la mateixa veu repetir extensament: «amunt, amunt, amunt, amunt, amunt, amunt».

A què fan referència aquestes paraules? Quants espectadors escoltaran aquests parells de paraules i els relacionaran amb el coneixement científic? L’artista està més interessat a fer explícit —com diria Umberto Eco— el «vertigen de les llistes»; la seva escriptura deixa de ser un reflex de la recerca acadèmica i es converteix en una afirmació d’acumulacions d’informació i confusió pel tall de l’absurd. Hi ha una ironia cada vegada més evident en la seva pràctica.

Seqüència i temps

No és casualitat que a No calma, no cura, no sublima, Torres faci referència a Aby Warburg; l’historiador d’art alemany famós per les seves investigacions sobre com imatges amb gran distància històrica i geogràfica poden repetir formes d’una manera que no està directament documentada. La memòria de Warburg aquí ve donada pels estudis de l’historiador de l’art i comissari francès Georges Didi-Huberman, autor, entre altres, de Ante el tiempo, de l’any 2000. En aquest llibre, l’escriptor discutirà les relacions entre imatges i distàncies temporals. Interessat especialment en la perspectiva de l’historiador de l’art, les seves reflexions sobre les formes en què els humans es relacionen amb la imatge i amb la noció de memòria s’estenen fàcilment a les proposicions de Torres.

Davant una imatge —tan antiga com sigui—, el present no cessa mai de reconfigurar-se per poc que el despreniment de la mirada no hagi cedit del tot el lloc al costum infatuada de ‘l’especialista’. Davant una imatge —tan recent, tan contemporània com sigui—, el passat no cessa mai de reconfigurar-se, ja que aquesta imatge sols esdevé pensable en una construcció de la memòria, quan no de l’obsessió. En fi, davant una imatge, hem de reconèixer humilment el següent: que probablement ella ens sobreviurà, que davant d’ella som l’element fràgil, l’element de pas, i que respecte a nosaltres ella és l’element del futur, l’element de durada. La imatge sovint té més memòria i més avenir que l’ésser que la mira.

Aquesta última frase ressona especialment en la seva recerca; inicialment interessat en el temps com a problema filosòfic i existencial, les seves obres demostren la seva capacitat per a orquestrar imatges, sons, textos, textures i sensacions que són petites cirurgies transhistòriques. Més que un obsessionat pels estudis científics, la trajectòria de Pedro Torres demostra que és un iconòfil i que, igual que un editor de videoclips o un organitzador de col·leccions de text —o millor dit, com un arxiver—, les seves obres són cofres iconogràfics sobre els esforços que la humanitat ha fet des de la seva existència en la Terra per a mirar cap amunt —al cel— i extreure significat dels estels que brillen a milers d’anys llum de distància.

Tal vegada una primera trobada amb la seva recerca no faci sorgir aquesta sospita, però en observar la seva producció podem concloure que l’espectacularitat amb la qual tracta la llum, la seva atenció al diàleg amb l’arquitectura, la invitació que les seves instal·lacions fan al cos del públic i un cert nonsense en la seva escriptura deuen més a la cultura pop del que podríem sospitar. De cop i volta, la seva obra i el seu gran interès per l’astronomia semblen, més que qualsevol altra cosa, una gran ficció.

Surt d’escena qualsevol coqueteig amb la NASA i només puc recordar les veus melancòliques de Karen O i Spike Jonze cantant The Moon Song —no en va parteix de la banda sonora de la pel·lícula Her, de 2014. Com diu la primera estrofa de la cançó: «I’m lying on the moon / my dear, I’ll be there soon / it’s a quiet starry place / times we’re swallowed up / in space we’re here a million miles away». Més que un exercici de coneixement enciclopèdic, la recerca de Pedro Torres és un assaig sobre el seu encantament amb els estels i les imatges.

Potser sigui important anar més enllà: la seva recerca pot pensar-se com una sèrie d’assajos sobre la seva obsessió pels misteris que les imatges encara imprimeixen sobre el món i sobre allò que convencionalment anomenem humanitat. Amb tantes incerteses que ens envolten —tot i que els mètodes científics semblin donar-nos tanta seguretat—, no ens dol —tombem-nos en aquestes efímeres llunes fetes de llum, perdem-nos en expressions científiques i toquem les cordes d’una guitarra. Somiem.