No et preocupis, et tinc

Notes al reflexionar sobre la pràctica de tokosie quan
abusa
o oblida
els límits del llenguatge, doncs hi ha més
com
el sentit del tacte i de l’olfacte
l’essència
de perdre’s o res és a priori concret
bé, de vegades, les coses solidifiquen i llavors es converteixen en presons
o espais segurs
i
història bellesa òptica ètica poètica
oh
i sobre quant pots suportar
i està bé si no pots
no et preocupis
et tinc

1

No sé per on començar, potser perquè no sóc capaç d’utilitzar un sistema estable i catòlic com són les paraules, per parlar sobre composicions fluides i identitats líquides, sobre l’aigua i el seu caràcter transformador, sobre els oceans profunds, els seus ecosistemes i comunitats d’espècies inexplorades, que els humans mai han vist. Així que vaig decidir preguntar-li a la IA, sense creure realment que anava a trobar les paraules o els discursos o el punts de partida que estava cercant; només volia trobar el llenguatge d’una espècie més que humana, les seves tesis sobre aquests temes. Ho vaig intentar utilitzant paraules clau com composicions fluides i identitat femenina en l’art, oceà profund i feminisme, estructures de jerarquia i poder i la seva relació amb les entitats submarines. Les respostes que vaig obtenir mancaven de història, memòria, interseccionalitat, identitat, representació; les paraules que apareixien no tenien res a veure amb els temes del meu escrit. No tenien veu.

No estic fent aquesta introducció perquè vulgui demonitzar la intel·ligència artificial, el seu potencial de futur o la manera en que ja ha permès altre tipus de treball, evolució, implicació amb el llenguatge o sentiment o creixement. És perquè m’he adonat que les maneres en que miro a i amb l’obra de tokosie, o penso gràcies a la seva pràctica, als seus mètodes de materialitzar una efemeritat poc esperada, a les seves trobades amb el desconegut, a la seva confiança i fe en elles, que es donen en paral·lel a les maneres canòniques de percebre la vida, només pot ser personal. I un punt de vista personal, treu les meves angoixes i pors, les meves interpretacions i maneres d’involucrar-me amb el treball afectiu, amb induccions i mites i encanteris i veus i moviments, d’espècies, humanes, no humanes, o més que humanes.

Vaig conèixer tokosie fa uns 5 anys i vaig arribar a conèixer les qualitats fragmentàries de la seva pràctica al treballar estretament amb elles. Per què fragmentàries? Perquè tant per la seva manera de perdurar sobre diversos mitjans, com pels seus esquemes i temes visuals, hi ha una metodologia que legitima el fragment, el trencament, la ruïna. Dona valor al que, d’altra manera, roman desestimat. I ho fa sense mistificar la naturalesa trencada dels objectes, sentiments, etnografies o identitats; la seva tendresa «es queda amb el problema», per utilitzar les paraules de Donna Haraway, de sentir-se feta miques, oblidada, però al mateix temps escollir deliberadament en solitud, formant contextos socials i personals que existeixen per sobre la norma. La seva pràctica tracta sobre prendre aquest risc i assumir-ne les conseqüències. 

2

[…]
Ella hagues volgut parlar-los
d’escuma i d’aigües anòxiques
de conjunts de dones cremades
bacteris en creixement
Que perquè una dona sobrevisqui
i continue sobrevivint
És extremofília: esperant al llenguatge
per culturitzar-la com l’agar-agar
[…]
Daisy Lafarge, Life Without Air.

3

En aquell moment, tokosie em va oferir un tros d’una escultura trencada, era de color rosa, amb cadenes penjants; semblava un talismà libidinal, un espai segur que podia portar amb mi, quan no em trobés còmoda, quan sentís la provocació, quan no encaixés amb l’entorn imposat.

Ara, per a escriure aquest text, m’ha enviat el seu portafolis. Em vaig alegrar en veure que la seva pràctica no havia alterat gaire els seus eixos. Moltes de les seves obres encara presenten connotacions multidimensionals sobre com mons alternatius i omniversos i comunitats poden construir-se i créixer junts. A la seva escultura multicultural kelp [alga multicultural], una peça instal·lativa a gran escala que reuneix materials tèxtils de diferents regions i etnografies, el sentiment de germanor estava present, utilitzant el medi submarí com a paràbola per a parlar sobre resistència, pertinença, evolució.

L’alga, a la seva obra, és una paràbola. Les algues no són plantes. No són organismes consistents i sòlids. Són amalgames, composicions d’identitats biològiques vexades. Aquest grup d’organismes sense cap relació, s’uneix, mostrant-nos a nosaltres, éssers humans, com podem ser solidaris els uns amb els altres, com sentir estima els uns pels altres; l’obra de tokosie encarna aquest ambient, el fixa al corrent humà.

Igualment, a la seva obra puddle of glow [toll de resplendor] —una serie d’escultures de petit format que ressegueixen la resplendor i, a través seu, la presència ocasionalment intensa de la feminitat— la premissa és l’empoderament que ve des de dins. La qualitat resplendent que una vegada havia estat reprimida i silenciada per les narratives dominants i les estructures de poder, ocupa finalment l’espai merescut, es torna visible, domina la sala; i ho fa amb empatia, tendresa, delicadesa, però també amb sexualitat, perplexitat i resistència a la forma lineal. Puntetes, escumes, vinils, rosa, negre i blau cel, són alguns dels colors que representen aquesta natura complexa que troba en la interseccionalitat el seu poder.

A l’obra shine! [brilla!] continua ampliant aquests temes, al temps que ressalta allò monstruós, hermafrodita, «defectuós». Unes tendes protegeixen als ferits o a aquells considerats Altres, superfícies reflectores i llums i talls irregulars i cables i bioplàstics. I tots aquests elements s’uneixen per compondre un univers on la lentitud, la tristesa o simplement el rebuig a seguir els ritmes d’una producció accelerada no només són permesos, sinó que fins i tot s’encoratgen. I, amb aquest altre mon, les profunditats de la història i de les psiques esqueixades, emergeixen donant-nos permís per viure d’una altra manera.

4

[…]
aquest matí he matat una mosca
si hagues sigut un Estat
hauria destruït una ciutat
[…]
Etel Adnan, Time.

5

Hi ha ressonància entre les paraules d’Adnan i l’obra de tokosie, doncs ambdues uneixen el que, d’altra manera, seria oposat. Parla Adnan metafòricament sobre el poder que nosaltres, els éssers humans, tenim sobre altres espècies i les maneres en què les explotem o abusem d’elles, al posar l’èmfasi en les conseqüències que tindria al món que ella fos un estat? O pretén ella trobar, ni que fos temporalment i a través d’un estat imaginari, el poder que s’exerceix sobre nosaltres, que no permet mai que altres veus i cossos i cultures aflorin quan els eixos que ens governen han estat creats per uns pocs? Tant si la resposta inclou totes dues coses, o moltes més, l’obra de tokosie permet que es revelin aquests sentiments oximorònics. Al posar-se en la pell de l’altre, es troba també amb la ràbia, la confusió, la resistència que té lloc al confrontar-te amb l’altre. I ho fa de manera poc apologètica.

6

A l’obra poètica de Jackie Wang, The Sunflower Cast a Spell to Save Us from the Void [El gira-sol llança un encanteri per salvar-nos del buit], llegeixo: «Girar-se de nou cap al sol, és un acte de fe», una cita d’Hélène Cixous, poeta i teòrica, les paraules de la qual m’han aparegut màgicament a l’escriure sobre el que sembla incòmode però no té por. La pràctica de Tokosie pot restaurar la fe, a l’escollir comprometre’s amb els seus gestos, la seva efemeritat, la seva brillantor, els modes de permetre una relació sense filtres i sense intermediaris amb el joc. Els seus treballs creen mons que anhelen ser ocupats com maneres de recuperar un sentiment de pertinença que ha estat oblidat.

7

Vaig veure una pel·lícula l’altre dia, era de ficció però molt tendra, una de les protagonistes es deia Mantis, i no hagues sabut què representen les mantis si no hagués treballat estretament amb Lito Kattou, l’obra de la qual pensa a través d’aquest insecte, d’aquesta espècie animal com un recipient que altera les representacions sistèmiques de la identitat femenina i junt amb ella, la nostra percepció de la mort i de la protecció, del canibalisme i de la tendresa, del naixement i del sexe i la criança. La nit abans, el meu pare m’havia enviat un correu electrònic amb una imatge de mantis nounades. Al matí següent, les mantis bebès estaven per tot el meu jardí. De sobte tot tenia sentit. Sabeu què fan les mantis? Maten a la seva parella després del sexe, per assegurar-se que no faran mal als seus fills. Altres espècies també segueixen els seus instints incondicionalment, com els lleons quan lluiten per defensar les necessitats de la seva tribu, com tenir accés al menjar i a l’aigua; o els conillets quan corren tan ràpid com poden per a escapar de les picades de les serps, però a les quals la major part de les vegades no poden escapar. I sé tot això perquè la meva parella és Sagitari, i mira aquests tipus de coses.

Hi ha una mena de generació de coneixement alternatiu quan estudiem com viuen altres espècies, no només literalment, sinó també metafòricament, i és precisament a aquest tipus d’observació al que l’obra de tokosie ens empenta, als espectadors, a fer, a participar de sinestèsies. Què passa quan el coneixement racional, lineal i humanitzat, sobre el qual es basa la forma canònica de ser i d’esdevenir, comença a aprendre d’altres maneres de vinculació i d’escapament, d’estima i de resistència? I no per a comprometre’s amb pràctiques no humanes com a mètodes inhumans, o amb reaccions vandàliques com a mecanismes d’escapada, sinó per a mostrar-nos altres models de trobar-nos amb la vida.

8

Tot va començar en les profunditats d’un mar que mai ha tingut nom, les seves aigües encara no havien estat explorades, encara no havien estat malmeses. Les seves estructures, fluides i indòmites, albergaven a nimfes i sirenes i deïtats, donant llum a criatures que l’ull humà no havia vist mai abans. Tampoc no sé com s’anomenen aquestes espècies; la seva natura transformadora tampoc permetria un nom concret de tota manera. Les espècies canviaven de forma quan volien, no tenien por d’arriscar les seves identitats. Es convertien les unes en les altres sense por, eren multidimensionals i amables i generoses; compartien les seves pors i agonies, i de vegades podies escoltar-les també plorar a soles; però sabies que havien escollit la seva solitud temporalment, doncs mai s’havien sentit excloses, abandonades o no estimades. La presència d’aquestes espècies no estava marcada pel temps, les seves vides no tenien res a veure amb la humanitat tal com la coneixem. Com sabem d’elles? Ens van deixar, als éssers humans, una carta, abans d’anar-se’n de la terra, abans de migrar a un altre planeta, en la qual poder transferir la seva saviesa, el seu coneixement, els seus moviments.

9

No tinc accés a aquesta carta, però es pot resumir amb les paraules de Kathy Acker, paraules que he fet servir quan vaig pensar en l’obra de tokosie per primera vegada. Ella va dir: «Estic buscant el cos, el meu cos, que existeix fora de les seves definicions patriarcals. Per suposat, això no és possible. Però qui segueix encara interessat en el que és possible?».